XIPRERET, de principis del segle XX, havia perdut gairebé tota la seva estructura original després d’un llarg procés de transformacions. Només alguns fragments —un tram d’escala, unes bigues de fusta— resistien com a testimonis d’una memòria constructiva gairebé extingida.

El projecte neix del repte d’encabir tres habitacions en una sola planta amb només dues finestres existents, en un edifici amb façana protegida, on no era possible obrir noves obertures. Aquesta limitació es converteix en oportunitat: la llum i la ventilació, escasses, es transformen en matèria essencial del projecte.

L’addició d’una galeria de fusta sobre el balcó existent resol aquesta condició i redefineix la relació amb l’exterior. Més que una ampliació, la galeria actua com una cambra intersticial que filtra la llum, ventila els espais i restableix una nova continuïtat entre interior i façana.

La intervenció aprofita el volum disponible més que la superfície, i incorpora els elements originals recuperats com a part activa del nou relat espacial. El projecte no pretén reconstruir allò que es va perdre, sinó recompondre la identitat de la casa a través de la seva pròpia transformació.