La reforma parteix de la conservació del perímetre i de l’estructura original de l’habitatge, respectant-ne el caràcter històric mentre s’eliminen les particions que en fragmentaven l’espai. A partir d’aquesta obertura, s’introdueix un eix principal que travessa la vivenda i actua com a columna vertebral del projecte. Aquest eix no es limita a una qüestió geomètrica: organitza, jerarquitza i dona sentit funcional al conjunt, diferenciant amb claredat les àrees d’ús.

D’un costat s’agrupen les zones de servei —entrada, cuina, bany i instal·lacions tècniques—, i de l’altre, les estances habitables com els dormitoris, el menjador i la sala d’estar. Aquesta disposició permet una lectura ordenada de l’espai i reforça la continuïtat visual i física entre les diferents parts de l’habitatge.

El projecte es fonamenta en un equilibri delicat entre allò nou i allò antic. El contrast entre ambdós mons no pretén destacar la intervenció contemporània, sinó posar en valor la senzillesa i l’elegància discreta pròpies de l’arquitectura tradicional barcelonina de començaments del segle XX.